Trastorns de la conducta

allloro 25 octubre 2010

Les mateixes paraules ja ens donen idea del que és. És diu així del comportament problemàtic, persistent (més de 6 mesos) i repetitiu d’un infant o adolescent. La OMS la defineix així: “els trastorns dissocials es caracteritzen per una forma persistent i reiterada de comportament dissocial, agressiu o retador que en els seus graus més extrems pot arribar a violacions de les normes, més del que seria acceptable pel caràcter i l’edat de l’individu afectat i les característiques de la societat en la que viu”.

Serien aquells que tendeixen a molestar als altres, i a saltar-se les normes més bàsiques. És habitual per a ells que faltin al respecte, enganyar, desafiar, a cops poden ser agressius, envers animals o persones, trencar coses, cometre furts. Partim de la idea de que el TC no és una malaltia com a tal. Però si que és un problema de salut que es tracta, i un repte pels educadors que necessiten aplicar tècniques i recursos diferents.

Sabem que te causes biològiques, psicològiques i socials. Que és mes freqüent en nois que en noies. Aquestes conductes poden aparèixer abans dels 10 anys. Les persones anem construint la personalitat gradualment, primer tenim un propi concepte del nostres cos, que l’adquirim quan som ben petits i amb l’ajuda del afecte dels nostres pares, i després, tot relacionant-nos amb els altres, primer amb la família i després en àmbits més grans, escola o amics, anem aprenent a relacionar-nos i a sentir-nos acceptats i estimats, aprenem qui som que volem, i aprenem de les situacions a vegades negatives a adaptar-nos i a respondre positivament a l’adversitat. Com veieu aquest procés és gradual i necessitem dels altres per ansar-lo construint.

La conducta és doncs producte d’aquest aprenentatge. I diríem que és la forma particular que te la persona per a manifestar-se en les relacions amb els altres. En les persones amb trastorns de la conducta tenim ja problemes en tot a quest aprenentatge, ja des del concepte del propi cos i de qui sóc i impedeix la correcta relació amb els altres, ja a nivell afectiu, no troben un valor d’existència per l’altre.

• Tenen una concepció de vida de tensió, de malestar, inadequat; estan descol∙locats, senten que no tenen un espai propi i estan malament en el món. És un sentiment mòrbid, dolorós i entristidor. Manifesta una dificultat de maduració emocional i de créixer com a persona. Els és difícil la formació de la personalitat, i l’aprenentatge, ja que són emocionalment incompetents.
• Els costa molt l’adversitat, no saben que fer amb la frustració, no aprenen com expressar els sentiments, tenen problemes en les relacions amb els altres, i no saben com resoldre problemes de vida.
• Fan les coses impulsivament, sense pensar-les, i sense ser en realitat volgudes, tot i ser repetitives, a ells mateixos els estranya la conducta.
• Cal tenir en conte que són persones que pateixen molt, i que cal ajudar-los per tal que aprenguin a desenvolupar-se en el món i a construir-se com a persones.

Per això cal la intervenció de professionals per a tal d’ajudar-los a ells i al seu entorn per modificar el que sabem que els anirà millor per el seu desenvolupament.

Lali Sanjose, infermera de l’ABS Vic Sud i del Programa Salut i Escola