La malaltia crònica és aquella que necessita atenció sanitària al llarg d’un període d’anys o dècades, i la intervenció de professionals d’especialitats i àmbits mèdics diferents. Es caracteritza perquè ocasiona un deteriorament progressiu que es tradueix en la pèrdua d’autonomia, sovint mitjançant l’aparició de brots o crisis.
Aquestes crisis poden ser de caire sanitari (associades a un problema de salut), però també de caire social (associada a la manca de cuidadors), de tal manera que resulta freqüent que la població que requereix els serveis sanitaris sigui la mateixa que demanda els serveis socials.
Les malalties cròniques augmenten segons avança l’edat; per tant, s’incrementen amb l’esperança de vida. A més, l’envelliment augmenta també la possibilitat de tenir més d’una malaltia crònica (més del 50% dels malalts crònics en tenen més d’una). En aquests casos, els anomenats pacients pluripatològics complexos o fràgils arriben a una situació en què l’especialista de cada malaltia pot fer poc o res per millorar la seva qualitat de vida.
Les malalties cròniques seran la primera causa de discapacitat a Europa; actualment, ja són el problema de salut que demanda més serveis sanitaris i poden suposar fins al 75% de la despesa sanitària. Com a exemple, els problemes de l’aparell locomotor representen el 70% de les visites als metges d’atenció primària. Avui dia, però, el sistema sanitari no dóna una resposta adequada a les necessitats d’aquests malalts que representen el 74% de la població adulta de Catalunya.

Articles relacionats:

• El Programa de prevenció i atenció a la cronicitat
• Programa de prevenció i atenció a les malalties cròniques