Drogues i condicionants socials

allloro 1 abril 2010

Seria el mateix que parlar del que ara està de moda: “ addiccions amb substància” ( les drogues) i “ addiccions sense substància” (les pantalles: TV, videojocs, el messenger, el xat…). I de fet, quina és la diferencia clau entre elles? El valor social positiu o negatiu que els hi donem.

Realment tendim a pensar en termes d’etiquetes rígides i a donar-les-hi un valor. I un concepte de positiu o negatiu, d’acceptable o no acceptable, fa que ens permetem alguns autoenganys en el que pensem, sentim o fem. I aquesta reflexió connecta força amb el tema de pensar el que és acceptable o no en la nostra societat. Sembla que si una cosa és acceptable és positiva, no té cap efecte nociu i per tant no cal patir-hi.

Aquests condicionants socials no deixen pas a la prudència. Podem caure en el parany de confondre acceptable amb bo i ens podem equivocar. Cal prioritzar la nostra pròpia opinió. És acceptable per mi? Si ho és, fins a quin punt?

Aquestes són dues preguntes que ens hauríem de fer sovint. En el cas del que ara parlem Allloro (www.allloro.com), “drogues i altres addiccions” aquestes preguntes tenen molt sentit. No podem pensar que les drogues per ser drogues i no acceptades són dolentes ni que les pantalles per ser acceptades són bones. No es tracta de discursos moralistes de bo i dolent, sinó de centrar-nos en els efectes positius i negatius que pot provocar l’ús d’aquests productes de consum, tan drogues com qualsevol pantalla (ordinador, messenger, TV, xat…). Utilitzar termes morals pot problematitzar una situació de consum d’un adolescent. Per exemple, si surt un dia amb els amics i quan arriba a casa observem que ha begut no podem afirmar que tenim un problema d’alcoholisme ( a més, cal tenir en compte que un adolescent experimenta i que si fa un consum de risc d’una substància té molts altres problemes abans que el consum. Per tant, primer de tot ens hauríem de plantejar i preocupar-nos per com està el jove en general) . Què pot provocar aquesta situació? Doncs, que el noi pensi que els pares són uns exagerats i deixi de fer cas del que se li diu i, per tant, segueixi fent la seva sense cap mena de reflexió ni límits.

Per altra banda, considerar que les pantalles no fan cap mal, pot fer-nos caure en el perill de no marcar límits, de no donar prou importància als efectes d’un ús abusiu del messenger o la playstation a un adolescent o nen (aïllament social, baix rendiment acadèmic…).

Així, el canvi d’angle seria pensar en l’ús i en les conseqüències d’aquest ús. No en si està socialment ben vist o no. Seria pensar i treballar per ensenyar a desenvolupar un ús responsable de qualsevol d’aquests productes. I aquest treball passa sobretot per l’experiència pròpia però guiada positivament. Seria una mena de balanç entre deixar fer però, alhora, aprofitar tot el que un jove va coneixent perquè es faci responsable de les conseqüències dels seus actes. I per això són molt útils les normes i els límits. Hem de pensar que encara que a una edat sembla que les normes siguin per saltar-se-les, tenen el poder, si els hi donem, d’ensenyar el que passa si ens la saltem i fins a quin punt n’hem set responsables i això és un aprenentatge molt positiu per aprendre a prendre les decisions encertades.

Elisabet Aulet, Responsable del Programa DRAC (Atenció i prevenció en el consum de drogues) Consell Comarcal d’Osona