7.7. Detecció precoç dels trastorns de la conducta alimentària

• Saber que els trastorns del comportament alimentari (TCA) constitueixen en l’actualitat un important problema de salut. A més, els mitjans de comunicació han creat en la població general una preocupació, a vegades alarmista en excés.
• Saber que les classificacions CIE-10 i DSM-IV inclouen 2 trastorns específics: l’anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa i, a més, la categoria “trastorn de la conducta alimentària no especificat”, que engloba la majoria dels trastorns.
• Transmetre missatges a la família i a l’adolescent sobre pautes que indirectament protegeixin dels TCA: alimentar-se de manera saludable, realitzar almenys algun àpat a casa amb la família, facilitar la comunicació i millorar l’autoestima, evitar que les converses familiars girin compulsivament sobre l’alimentació i la imatge.
• Identificar les persones amb factors de risc i els pacients amb símptomes o signes d’alarma per poder incidir en les etapes inicials del trastorn i fer una intervenció precoç.
• Entrevistar el pacient sol, en un clima de confiança i respecte, aprofitant qualsevol oportunitat. Preguntes útils: et sembla que el teu pes és l’adequat?, menges tot tipus d’aliments?, fas molt exercici?, t’agrada com ets físicament?, quan vas tenir l’última regla?, com van les coses a casa?, com estàs d’ànim?
• Efectuar un examen físic (índex de massa corporal, inspeccions i exploracions per aparells) i sol•licitar proves complementàries (hemograma, bioquímica, ferro, proteïnograma, ions, hormones tiroides, electrocardiograma) per fer un diagnòstic diferencial i descartar altres causes orgàniques de desnutrició (neoplàsies, diabetis, hipertiroïdisme, malaltia inflamatòria intestina, celiaquia) o psiquiàtriques (depressió, ansietat, psicosis, abús de drogues).
• Contactar amb un especialista en salut mental i derivar el pacient a la Unitat de Salut Mental quan es detecta un TCA ben delimitat. També cal fer una derivació urgent a un centre hospitalari si hi ha criteris de gravetat: errada en el tractament ambulatori, però extremadament baix, complicacions orgàniques, necessitat d’aïllament per grans disfuncions familiars, necessitat de mitjans assistencials per garantir l’acompliment terapèutic comorbiditat psiquiàtrica amb idees autolítiques o símptomes psicòtics.
• Mantenir una bona relació amb la família i el pacient i una estreta col•laboració amb la unitat de salut mental en el seguiment. Estar alerta per detectar precoçment les possibles recaigudes.