7.9. Cura del pacient terminal i la seva família

• Identificar o designar un cuidador familiar (s’ocupa directament del malalt) i un cuidador d’enllaç (és l’intermediari amb els professionals). Una mateixa persona pot realitzar ambdós papers.
• Incloure el pacient en el pla de cures globals, participant o comprometent-se en la seva autocura, amb l’objectiu d’afavorir l’autonomia i de millorar l’autoestima.
• Mantenir un contacte directe amb el pacient (en el centre de salut o en el domicili) o no deixar de visitar-lo fins a l’últim moment. La continuïtat de les cures afavoreix el valor psicobiològic de la relació.
• Promoure l’atenció que asseguri el màxim benestar i qualitat de vida (especial atenció a aspectes com l’analgèsia eficaç, altres medicacions, higiene adequada, mobilització, contenció de la inquietud i la depressió del pacient i de la família, etc.).
• Explorar curosament què sap de la naturalesa de la seva malaltia amb el fi de disminuir, tant com sigui possible, els seus temors: por del dolor, de la soledat i al fet que en la seva vida no tingui sentit.
• Evitar apriorismes ideològics sobre “dir-ho o no dir-ho”. Atendre els desitjos del malalt (el que sap, el que vol saber, com i quan ho vol saber) i procurar la coresponsabilitat de la família. En el nostre medi cultural és convenient basar-se en la negociació.
• Quan s’ha de dir (però sempre amb prudència i escoltant l’explícit i l’implícit del pacient al llarg del procés de negociació). Quan es compleixin com a mínim 3 dels següents criteris:
  - Quan el pacient ho demana reiteradament.
  - Amb arguments consistents i raonats.
  - En pacients no gaire vulnerables des del punt de vista psicopatològic.
  - Amb necessitats reals de “solucionar” o reparar assumptes concrets (herències, relacions interrompudes, etc.)
  - Quan el metge conegui el desig previ del pacient i valori que actualment és el mateix.
• Fer almenys una entrevista familiar, en la qual es valori el grau de coneixement que té la família sobre el diagnòstic i els sentiments associats a la pèrdua d’un ésser estimat, estant atents als senyals d’alerta d’un dol patològic.
• Assenyalar de forma clara en la història clínica, la circumstància o problema que defineix el subprograma.